RELAT

Aquí teniu un conte que varem escriure  com a introducció per al treball de grup sobre organització i educació inclusiva "Dialogant, participant, incluint", on varem arribar fins al veritable origen d'aquest concepte educatiu.  

 LA TESI O L’ ORIGEN DE LA INCLUSIVITAT

Mai no m’hauria imaginat que l’elecció del tema del meu projecte de fi de carrera canviaria el curs de la meva existència.

Estava assaborint  amb passió el darrer curs dels meus estudis de “Sistemes d’Organització Intergalàctica”, quan ho vaig descobrir en un holograma  defectuós al qual vaig accedir per  error: existia un planeta en el sistema solar on habitava una humanitat que encara no havia entès el veritable valor de l’ésser cooperatiu ni  de l’enriquiment de la diferència. Vaig tancar i obrir el meus sis ulls al mateix temps i em varen començar a tremolar les escames. No crec en les casualitats i  a l’instant vaig veure que tenia davant meu l’oportunitat de la meva vida, així que, quan ningú em mirava, em vaig amagar sota la llengua la píndola hologràfica amb tota la informació. A la fi, havia trobat el tema de la meva tesi.

En la intimitat de la nau, vaig examinar la píndola amb fruïció. Davant dels meus sis ulls s’obria tot un ventall de formes primitives de gestió, però, sobretot,  em va cridar l’atenció l’organització del seus centres educatius: el seu sistema jeràrquic, la desconnexió de la comunitat escolar i la falta de diàleg  s’escampava com un bacteri per la major part dels centres educatius del planeta. Bingo!!!! Els fòssils de l’organització educativa eren la meva debilitat. Necessitava respirar aquesta realitat amb totes les brànquies del meu cos i ho vaig decidir llavors: aniria a aquest planeta anomenat la Terra.

No vaig saber esperar i aquesta precipitació va ser la que em va condemnar al fracàs. La tecnologia mai no ha estat el meu punt fort i, mentre somniava amb les experiències que m’esperaven a l’altra banda de l’univers, no vaig parar l’atenció necessària perquè les meves antenes encertessin amb exactitud  les coordenades espaciotemporals del meu desitjat destí. Vaig sentir com el meu cos s’anava desfent molècula a molècula des de la meva llarga cua fins als forats de la trompa, per anar reconstruint com un trencaclosques aquest cos que des de llavors es va convertir irremeiablement en  la meva segona pell. Abans de donar el darrer pas cap a l’èxit acadèmic, en vaig enfrontar al mirall dimensional de la nau. El resultat no era del tot dolent: davant meu tenia la figura perfecta d’un adult terrícola. Les conseqüències de la meva falta de perícia tecnològica tan sols es notaven en un parell de detalls, els quals jo no  vaig considerar rellevants: en lloc de les dues estilitzades cames amb què comptaven els humans el meu nou cos gaudia de dos monyons, que en un principi vaig considerar funcionals per als trasllats curts. També em faltava un dels pavellons  auriculars que els humans tenen  a cada costat del cap i que es diuen orelles. Vaig analitzar la situació abans d’aventurar-me i em vaig sentir segur. El meu llinatge sempre ha estat molt considerat a la meva ciutat precisament per tenir només sis ulls i una trompa, sempre hem pensat que la nostra excepcionalitat física era una qualitat respectada. Això em va animar molt per començar amb la meva recerca de dades per la tesi.  Que n’estava d’equivocat, en fer aquesta primera anàlisi de la situació!

Quan vaig donar els meus primers passos per aquest món, ja sabia que les coordenades errònies m’havien dut fins a allò que la història humana anomenava l’Edat Mitjana en un indret anomenat Castilla. D’allò que va passar en aquest primer contacte amb la humanitat terrestre prefereixo no parlar-ne gaire per dignitat i pudor. Tan sols els diré que no vaig poder trobar ni rastre de cap fòssil  d’organització educativa perquè em va ser impossible infiltrar-me dins  la macroorganització que controlava el monopoli educatiu en aquesta era terrestre, l’anomenada Església Catòlica Apostòlica i Romana. Aquesta organització patriarcal i jeràrquica, amb la qual em vaig posar en contacte des del primer moment,  em va  considerar en un principi com a subjecte no educable a causa de la meva peculiaritat física, de la qual jo ja estava començant a treure profit (ja havia aconseguit una coordinació perfecta dels dos monyons i podia desplaçar-me amb agilitat). Però, quan estava a punt de guanyar-me la confiança d’alguns dels seus membres, tot va canviar de cop. En un principi creia que m’havien descobert ja que tothom parlava que dins del meu cos hologràfic hi habitava un altre ésser, però finalment vaig descobrir que  no parlaven de mi sinó d’un tal Satanàs el qual havien de fer sortir del meu cos mitjançant una sèrie de rituals al final dels quals vaig col·legir que m’havien de cremar en públic. Del que va passar a continuació deixarem que la seva ment deductiva funcioni, ja que, com he dit abans, prefereixo que quedi per a la meva intimitat.

Vaig escapar d’aquesta situació espaciotemporal de nou amb precipitació i em vaig llançar a la centrifugadora molecular sense respectar els protocols d’actuació tècnica, pràcticament desconeguts per a mi i que m’haurien ajudat a  trobar una sortida airosa a les meves tribulacions tecnològiques . Amb tot i això, quan vaig observar la imatge que em tornava el mirall dimensional de la nau vaig descobrir que el resultat era digne, ja que tan sols havia perdut l’altra orella i el meu cos havia retrocedit fins a un estat de maduració  física d’un nen de 10 anys. Ho vaig considerar funcional ja que la disminució del pes em permetia desplegar tot el ventall de moviments i acrobàcies que ja havia aconseguit  aprendre a executar amb els meus estimats monyons. Vaig decidir documentar-me abans de llançar-me de nou cap a la investigació acadèmica dels fòssils d’organització educativa que podria trobar en aquest bucle del temps on havia arribat. Aquesta vegada les coordenades eren més amples i em permetien transitar per un parèntesi temporal que anava de l’any 1700 al 1950 de l’era terrestre. Dins la documentació ultrasensorial consultada vaig veure algunes sorpreses agradables que afectaven directament el curs de la recerca de la meva tesi, tenint en compte que el meu nou cos era considerat en aquest planeta com anormal, deficient o minusvàlid. Quantes coses ha d’aprendre encara aquesta raça galàctica del valor de la diferència, tan necessària a l’hora de construir una societat avançada que compti amb la valuosa aportació de tots els individus de l’univers!  Com deia, vaig trobar, sorprenentment, alguns documents que parlaven d’un canvi en l’enfocament educatiu amb  la creació d’escoles d’infants on eren educats nens “normals i anormals”. El document  destacava noms  com un tal Fröebel o un tal Pestalozzi que havien desenvolupat petites organitzacions educatives emulant cèl·lules familiars, on tenien cabuda nens excepcionals dins dels quals em podria incloure jo en aquell moment. Em vaig animar amb la perspectiva que m’oferien les noves dades, més encara quan em vaig trobar amb altres autors (Maria Montessori i Ovidio Decroly) que, amb una orientació globalitzadora de l’educació varen començar a donar els primers passos cap a allò que la meva font ultrasensorial anomenava “professor d’educació especial”. Eren fòssils molt primitius d’estructures organitzatives segregadores, però significaven un canvi d’enfocament molt interessant per a un estudiós del tema com jo.

En vaig aventurar en el meu nou destí de recerca acadèmica amb l’entusiasme que em permetien les noves característiques del cos del nen de 10 anys que habitava, em semblava l’eina perfecta per a la nova missió a realitzar. El silenci que m’envoltava, a causa de l’absència de les meves orelles, havia aconseguit desenvolupar fins a límits increïbles els sentits del meu cos. D’una altra banda, els meus monyons eren una eina que encara em sorprenia cada vegada més amb les seves infinites possibilitats de funcionament.

Malgrat tot això, la meva nova aventura va morir abans de néixer. La impaciència i l’entusiasme excessiu de nou m’havien conduït al fracàs, ja que vaig interrompre abans de temps el procés de documentació ultrasensorial, just en el moment en el qual apareixien les teories evolucionistes i genetistes d’H. Goddard i Darwin, el coneixement de les quals m’hauria pogut alertar i així evitar els problemes que varen posar fi a aquesta fase de la investigació. M’explicaré. Només sortir de la nau em vaig trobar enmig d’un espai públic on s’arremolinaven una gran quantitat d’humans. Unes dones repartien  aliments  en el que semblava una acció cooperativa cap a la seva comunitat. Ho vaig trobar interessant i, just quan havia pres la decisió d’iniciar el procés d’observació i documentació, la dona que dirigia el repartiment va començar a cridar i dirigint el seu dit índex cap a mi va dir: “Ho veieu tots?”  Els 234 humans que es trobaven allà varen dubtar entre mirar el meu cos i no perdre de vista el gran recipient cilíndric que contenia el  seu anhelat aliment fumejant. Jo ho vaig veure clar, era una oportunitat per apropar-me al meu objecte d’estudi i em vaig dirigir cap a la dona caminant amb la seguretat que em proporcionaven els meus monyons. Tothom es va quedar immòbil, va ser el meu moment de glòria, podia llegir l’expressió d’admiració en el rostre de la dona directora però alhora em vaig adonar que una ombra fosca i invisible s’amagava darrere d’aquella cara amable. Tot va succeir molt ràpidament. Em varen agafar i mentre em conduïen pel dèdal de passadissos d’aquell edifici gris, desterrat de la convivència amb la resta dels humans, vaig poder llegir en el llavis de l’alimentadora comunitària, que, sens dubte, era la directora de la institució, paraules com ara caritat, genètica, membre dèbil de la societat, atenció, evitar un mal major. Aquell mateix dia em varen castrar i em varen deixar intuir que aquella presó de cares amables i atentes seria la meva pròxima llar. 

Em veia obligat a analitzar la situació en la qual em trobava per prendre una decisió cap a l’orientació de la meva tesi. Per una banda podia ser interessant estudiar l’organització de la institució que m’acollia, un fòssil de sistema piramidal, jeràrquic, disciplinari, segregador i assistencial. Era una opció d’estudi monogràfic molt limitada a causa de la impossibilitat de sortida,  la qual cosa m’impedia contrastar  la recerca. Per una altra banda, començava a obrir-se pas en mi el germen d’una variació del tema de la tesi, que ja feia temps, abans de conèixer l’existència de la terra, havia rebotat entre les ones de les meves antenes. Sempre m’havia interessat  investigar  el principi del procés pel qual la inclusivitat va deixar de ser necessària a la nostra galàxia com a concepte dual, quant a la gestió de l’organització educativa. En una organització interplanetària  i social avançada com la nostra, que funcionava de forma  assembleària i participativa, on la diferència  era un valor i el diàleg,  la cooperació i la compensació eren una forma de relació, el sentit de la inclusivitat es fonia en les pròpies entranyes del concepte d’organització educativa i, per tant, es buidava de sentit. La convivència galàctica entre mig milió d’humanitats diferents ens havia abocat a aquesta comunió.

Aquesta reflexió,  feta en  una ombrívola habitació de la institució que m’acollia,   es va convertir en el fil conductor que em va du cap a la meva situació vital on em trobo en aquest moment. Ho vaig decidir allí mateix: trobaria les coordenades espaciotemporals que em duguessin al lloc adient per canviar el curs de la història de les organitzacions educatives d’aquest planeta tan perdut en la involució dels sistemes segregadors. Aportaria el meu gra de sorra al desenvolupament d’aquesta humanitat: Traslladaria  a  la Terra el concepte d’inclusivitat al qual deviem tan en la meva galaxia.

Les dimensions del nou camí que agafava la meva existència va envoltar de una relativitat insultant tot allò que  estava relacionat amb la  tesi i fins i tot amb la  meva trajectòria acadèmica. Ho vaig deixar tot i vaig iniciar el  meu darrer viatge en la centrifugadora molecular. Va ser un viatge sense retorn però no em va importar massa. Aquest trasllat em va dur, amb la mateixa envoltura hologràfica d’adult humà  que ja coneixia (no em vaig voler desfer del meus estimats monyons), cap a la era humana on les organitzacions educatives es movien entre conceptes com ara integració, adaptacions curriculars, aules específiques. Tot un camp adobat  on plantar les primeres llavors  de la inclusivitat.

I aquí em tenen. Fent conferències, donant cursos d’una assignatura que ja hem aconseguit que s’anomeni Educació Inclusiva en diferents universitats del planeta. Vaig convertir en victòria aquell fracàs del que els havia parlat al començament del meu relat. Sé que s’apropa el dia en que pugui sortir d’aquesta pell que habito per deixar lluir amb orgull els meus sis ulls, les lluents escames multicolors del meu cos, les estilitzades antenes i la única trompa que sempre va definir la singularitat de la meva família. Aquest dia espero poder mirar-te als ulls i acostar-me a tu per poder  donar-te una forta abraçada.

QUIET

Després de la lectura d'el llibre  "Quiet", vaig sentir el desig de compartir amb el seu autor el meu viatge emocional per les pàgines que va escriure en Maius Serra. Aquest desig es va creuar amb la intenciò de fer un treball més conceptual sobre el tema d'educació inclusiva i la relació que es pot trobar al llibre. El resultat va ser un exercici de camuflatge  i de simbiosi que  vull compartir amb vosaltres. Esper que vos agradi.

QUIET

 DARRERE DEL HOME QUE MOU LA CADIRA

Mou-te. He tancat el llibre i he vist com corria en Llullu.  S’ha complert un dels desigs del seu pare.

Expectatives. Les preguntes són moltes i les sensacions oposades i imprecises.  M’ha succeït com al protagonista del llibre, en Marius Serra, perquè ambdós teníem unes expectatives (ell amb son fill i jo amb el llibre) que han quedat sense valor davant de la realitat. M’explicaré: em pensava que podria ser el company de viatge d’un tal Llullu i que la narració em situaria davant les experiències d’un nen amb unes característiques particulars, especials, diferents, que m’ajudarien a comprendre’l, a apropar-me a les seves emocions, a les seves pors, als seus descobriments vitals, a les seves alegries. Però, heus aquí que em trobo que el  protagonista principal del llibre no és l’infant sinó el propi autor, i que, per tant, em roba aquest paper d’acompanyant privilegiat.  És el pare d’en Lluis Serra Pablo, qui m’invita en aquest llibre a compartir el seu recorregut vital i emocional al costat del seu fill i de la seva família, qui m’ofereix la seva mirada cap al món, des de l’observatori que li proporciona estar darrer de la cadira de rodes del nen diferent, tan i tan diferent. Finalment vaig acceptar i agrair la seva invitació i em vaig posar darrere del home que mou la cadira.

Transformar-se. Al principi veig dolor i frustració. Por davant d’allò que serà imprevisible, d’una malaltia sense nom. Necessitat de comprensió, de canviar la realitat, de negociar amb el destí un desenllaç diferent. La por del protagonista es mescla amb la meva por a jutjar-lo perquè vol que el seu fill no sigui com és. Papàs inclusius; Quina bestiesa. Marius voldria una transformació miraculosa, que en Llullu  comencés a parlar-li, que l’escoltés  atentament, que es posés a córrer. A canvi ofereix un altre transformació: la seva : “Et juro que si  ara em respons faré el que sigui...creuré en Deu per sempre” “...em faig legionari....Em faria del Reial Madrid i tot...” . L’amor d’un pare cap al seu fill té mil formes d’expressar-se, i la transformació personal d’en Marius no serà la de la seva conversió al catolicisme, sinó la que va de la por cap a l’acceptació (que no resignació) i cap al gaudi d’estar al costat del seu nen, que no parla, que té crisis epilèptiques, que no es mou. La pedra filosofal d’aquesta alquímia personal es diu Llullu; l’amor d’un fill cap al seu pare té mil formes d’expressar-se.

L’intel·lecte. Un escriptor, un home mental, tan del costat masculí del cervell en la seva forma de relacionar-se, tan depenent de la paraula, tan intel·lectual, davant d’un fill que té una “paràlisi cerebral”, no pot deixar de considerar “els llullus com una possibilitat d’existència. Devastadora, això sí, però tan real com totes les altres. Una possibilitat que exclou les connexions cerebrals...”. Un altre vegada em perd, em remoc, per què malgrat que em sento molt proper a l’actitud d’en Marius, hi ha alguna cosa dins jo que es rebel·la a aquesta comprensió  i no em deixa a plaer quan sent que l’esperpent sobrevola damunt del Llullu. Crec que em falta la força de la vivència. Aquesta força  que dona suport a la seva visió intel·lectual, en la qual troba les eines per poder envoltar l’experiència pròpia d’un núvol d’ironia que faci assequible a la ment el dia a dia. Una cuirassa. La creació d’un personatge amb una cuirassa intel·ligent, divertida i distant que no es vegi superat pel terratrèmol emocional que moltes vegades suposa, com ens diu el propi Marius, estar dia rere dia al costat d’un nen “alienígena”“absentista de l’èxit”.

Sentiments. Tristor, dolor, alegria, amor, indignació, ràbia, desesperació, complicitat, entrega, eufòria, admiració, por . Ens diu Marius : “No tinc consciència de posseir un sentiment tràgic de la existència gaire elevat, però des que convisc amb el Llullu qualsevol detall, per més insignificant que sigui, em pot sumir en  un estat catatònic que no sabria definir gaire.”. Ninguna cuirassa sembla resistir una diferència tan grossa com la que marca  la companya d’en Llullu i sobretot si va acompanyada de una malaltia. Es un aprenentatge emocional estar al costat d’un esser tan vulnerable, “És tan radical la seva feblesa que per força m’impregna de poder. Mirar-me’l és com respirar. En la seva companyia sóc invulnerable”. I aquí, no puc evitar pensar en les nostres aules. Jo em demano perquè salvem als infants d’aquest aprenentatge emocional mutu que han compartit pare i fill, on la “fragilitat infinita” del nen que no es mou gaire, que es convulsiona, que  no respon però que habita el mon dels sentiments propis, convisqui amb el sà i xerraire que també té la seva pròpia sensibilitat. Això podria suposar un intercanvi on tot dos recorrin  el camí de l’alegria, la tristor, la complicitat, el dolor, tot un mon d’emocions  que són permeables. Per que malgrat que el Llullu sigui un cas extrem i que el sistema educatiu pugui necessitar uns canvis molts forts com els que va viure la família Serra Pablo a tots els nivells (Estem preparats per aquest tipus de inclusivitat ?), m’agrada pensar que això es possible, que el sistema educatiu posseeix un lloc privilegiat per a una educació emocional ( per què no sentimental) com aquesta, on puguin agrair a un nen tan excepcional el regal de la seva presència.

 Segona pell. Som fràgils, cadascú a la seva manera, però els que viuen  com en Llullu en una fragilitat tan propera a la mort, amb una indefensió que necessita de l’ajuda de l’altre per sobreviure, provoquen una relació de dependència que enforteix i fa créixer a la persona que  conviu amb ells. En Marius ens mostra això a través del relat de les seves experiències. Ens mostra com te cura del infant, però també com ell mateix es converteix en una segona pell que estableix una barrera de protecció entre el mon i el seu fill, una segona pell que també fa seva i que no es cap murada sinó epidermis compartida, permeable i comprensiva. Permet el contacte del nen amb la resta de la gent sense prejudicis, des del camperol que li resa fins la dona del restaurant que el rebutja. Permet el viatge i fins i tot  l’exhibicionisme per que el món ho necessita i el Llullu s’ho mereix.

Però si li donam la volta a aquesta fragilitat de la que parlem podrem veure que té en si mateixa un altre cara, que es fa més evident en casos menys extrems que el d’en Llullu. Si abans aviem parlat de que aquesta convivència con  la persona fràgil enforteix,  ara vull parlar de com aquesta debilitat pot enfortir a la mateixa persona que la posseeix, per què com ens diu Estern:“tot el que no em destrueix em fa més fort, degut a que de la compensació de la debilitat brolla la força i de les deficiències, les capacitats” (Estern, 1923, p.145).He de ser jo, com a futur educador, el que ara, com en Marius, em converti en aquesta segona pell permeable que possibiliti un espai d’aula on tothom pugui avançar en  el seu aprenentatge, on es permeti la convivència entre les dificultats del individu i del grup donant sentit a la paraula  inclusió i,  finalment, on la dificultat es transformi en competència a través de la compensació. Per que el món ho necessita i tots ens ho mereixem.

Els altres. Aquest espai subcutani del que parlàvem posa a en Marius en una posició privilegiada que des de la rereguarda de la cadira de rodes li deixa veure la nuesa de la gent davant d’un “pluridiscapacitat” com  en Llullu. Veure aquesta desfilada de reaccions, de personatges de tot tipus i veure-les mitjançant les  paraules d’un  pare, m’ha donat una possible resposta a la qüestió que em va sorgir quan vaig començar la lectura de Quiet. Perquè un professor d’Educació Inclusiva em feia fer un treball sobre un cas tan extrem on l’infant no té veu i en el qual el protagonista absolut és el seu pare i la expressió de la seva experiència? No trobava la resposta. Em semblava que era més adient donar veu als nens amb necessitats especials. Veia las deficiències com una propietat del nen que la pateix i la necessitava conèixer de primera mà . Però quan vaig llegir aquesta frase de Maturana: “...Desde el punto de vista del ser biològico no hay errores, no hay  minusvalia, no hay disfunciones...En biología no existen minusvalías....Es en el espacio de las relaciones humanas donde la persona definida como limitada pasa a ser limitada...”(Maturana, 1992, p.262) Vaig trobar la clau. Són les altres els protagonistes de la discapacitat, de la deficiència, son les altres els que necessiten establir la condició de deficiència per marcar uns límits segurs a la “normalitat”. La societat necessita definir l’absència de allò que considera exitós per tenir unes referències que li marquen el camí cap al “èxit”. Per tant la estratègia del professor podria ser la següent: col·locar la discapacitat, on habita en aquest llibre, en el seu lloc natural, o sigui, en el de les relacions socials, en el espai dels altres. D’aquesta manera es pot comprendre que les persones amb paràlisi, o cegues no són deficients per si mateixes, sinó diferents. Aquesta comprensió es el primer pas poder apropar-se a la inclusió educativa. Encara més si pensem en un cas com el d’en Llullu, perquè, qui  diu a son  pare que el seu fill no és un discapacitat sinó que ès diferent. M’imagino les riures d’en Marius, sarcàstiques i comprensives alhora. Però Malgrat això crec que en Llullu podria tenir un lloc en el aula d’una escola pública on hi hagi lloc per el treball cooperatiu, per al desenvolupament de la intel·ligència compartida, el respecte a la diferència, la cultura de la compensació i el respecte al ritme individual, una escola on es valori el privilegi de compartir el mateix espai que en Lluis Serra Pablo i on hi hagi recursos que facilitin la seva assistència,  que amb la venda “d’un parell d’hèlix de submarins nuclears” hi hauria suficient (com em va dir algú en una ocasió quan li vaig demanar si això era sostenible). Crec que en Llullu tindria lloc en una veritable escola pública inclusiva.

L’aureola. Una escola on tothom du la seva distinció, una condecoració de saliva que marca les espatlles de tots els que hi estan a l’hora de recollir en Llullu. Aquesta senyal i una petita descripció del personal “Són pares, infermeres, cuidadors, mares, joves becàries amb piercing i tanga acolorit, matrones de pits indefugibles, joves fisioterapeutes que llueixen musculatura i somriure seductor”, són unes de les poques referències que podem trobar dins les pàgines d’aquest llibre de l’escola en la qual passa en Llullu part del seu temps. Malgrat això, en Marius ens deixa les pistes necessàries per tot aquell que vulgui saber més dels centres especials de Barcelona als quals ha assistit el Lluís. Em crida molt l’atenció que sigui en aquesta referència a les escoles, el únic joc del llibre on anomeni al seu fill “Lluis”, sense res més.

Després de visitar les pàgines Webs de la Fundació Nexe i de Guimbarda, em vaig quedar un tan impressionat. Vaig mirar les cares de la gent que hi sortia a les fotos i vaig tenir la impressió  de que els envoltava una aureola de seguritat, de compromís, de voluntat. Els nens també em semblava que participaven de la mateixa aureola, es veia que estaven desfruitant del que feien,em semblaven nens que es sentien estimats, que transmetien  benestar, o al manco jo ho sentia així. Em vaig fregar els ulls, però al final ho vaig comprendre tot. Definitivament la relació mútua en aquest centre els havia condecorat a tots. Vaig veure els seus principis pedagògics, les seves activitats, la seva formació, els seus recursos i la seva història plena de coratge i voluntat per convertir una idea en una realitat que respon a una necessitat. Després de aquest passeig virtual em va quedar el dubte de si podia haver un lloc millor per aquests nens i aquests educadors. Vaig pensar que en aquest moment es possible que no. Per què en totes les parcel·les de la realitat sempre hi ha gent d’avantguarda en el sentit més guerrer del terme,  gent que obre pas, gent que crea realitats on avant avia buits educatius. Però amb tot i això crec que aquestes primeres pedres s’han de reconduir cap a la construcció  del camí d’una escola  pública inclusiva  on puguin conviure nens com malalties profundes  com la d’en Lluis amb el rest de nens, cadascú amb la seva diferència. Per què aquests nens tenen dret a conviure amb els “Llullus” per què tots s’ho mereixen i ho necessiten.

Perdó. Mai he sentit d’aquesta manera com el pes de les paraules enfonsa el meu discurs sobre un tema en concret. I és que, quan parlem de persones, la responsabilitat del terme just, de la paraula exacta, marca la estreta línia que separa  el respecte de la falta de respecte, la definició amable de la etiqueta limitadora, la inclusivitat de la integració. Més encara si es fa de manera inconscient. Quan mitjançant un terme, com ara discapacitat, qualifiques a una persona, reforces la posició social que durant tant de temps ha limitat a aquest col·lectiu. En Marius Serra n’és conscient  però la duresa de la  seva experiència vital li du a considerar que un terme com “special needs” no deixa de ser un eufemisme benintencionat d’altres com “handicapped” o “disabled”, es posiciona amb el pensament de que a les “limitacions se les ha d’anomenar pel seu nom” implícit en la paraula eufemisme.

Jo soc conscient que encara estic en mig d’aquest camí de la paraula adient i justa i que a vegades soc incoherent quan em perd en la terminologia. La meva responsabilitat com a futur mestre inclusiu es arribar al final d’aquest  recorregut  amb un coneixement que em dugui a tenir una consciència clara d’allò que estic fent amb les meves paraules. Perdó.

Gràcies.  Em sent agraït a en Marius Serra per compartir la seva nuesa amb jo i al Lluis Serra per  existir i ensenyar al seu pare a “compartir-se” d’aquesta manera.

.

ABRAÇADES INCLUSIVES

ABRAÇOS INCLUSIUS

 Som na Tanit, na Priscila i en Jose i us volem comunicar que acabam de descobrir una increïble i avantguardista tècnica d’educació inclusiva que ens du pel recorregut dels centres inclusius cap al mestres inclusius com a persones inclusives. Aquesta tècnica és l’anomenada ELS ABRAÇOS INCLUSIUS.

La tècnica consta de dues fases ben diferenciades:

 Per una banda una fase més mental i emocional en la qual els mestres han  de madurar de manera que puguin lliurar-se de gran part dels seus prejudicis i deixen d’aixecar defenses e impostures,  que els separin dels nens i els permetin connectar amb la seva sensibilitat. 

 La segona fase és més física  i es pot desenvolupar a través d’exercicis gimnàstics o de mirall, que facilitin el domini dels moviments precisos per executar amb eficàcia cada tipus d’abraçada. Amb la qual cosa s’arribarà  a   una mena de confiança en el poder de transformació de l’abraçada.

 En darrer lloc, no hem d’oblidar que les abraçades han de ser inclusives i que, per tant, no es pot demostrar la mateixa afectivitat per a tots els infants. Cada nen rebrà el tipus d’abraçada adient per a les seves necessitats emocionals: hi ha abraçades que es fan amb una mirada, d’altres que es fan amb la força d’un plor de nen,  d’altres aixopluguen els que volen fugir-ne i també n’hi ha de suaus com una carícia.

Si us crida l’atenció aquesta tècnica avantguardista d’educació inclusiva podeu començar a formar GRUPS DE PRÀCTIQUES entre els companys de la facultat i contrastar experiències amb els estudiants d’altres disciplines, que també han inclòs en el seus plans d’estudis altres aspectes del món de les abraçades; com ara farmàcia ( amb aportacions terapèutiques) o  dret (amb aportacions dels límits legals).

Us recomanam aquest videoclip  com a petita introducció al tema.

FELICES ABRAÇADES INCLUSIVES PER A TOTS ELS FUTURS MESTRES INCLUSIUS.  

http://www.youtube.com/watch?v=D-M8EAzLLC4&feature=related