Un petit
comentari sobre l’assignatura d’educació socioemocional per finalitzar aquest
blog.
Crec que fins
ara no havien tingut l’oportunitat durant aquest dues anys d’estudis de gaudir del debat obert diari entre el grup.
En aquesta assignatura hem pogut gaudir d’aquest tipus d’interacció entre els
companys facilitat per una “inèdita”
proposta de distribució de l’aula amb les cadires en cercle, que la rigidesa
del edifici i d’algun professor no permetia .
Hem tingut l’ocasió d’aprendre sempre partint del que ja sabíem,
aportant dins del grup el nostres punts de vista, les nostres propostes d’activitats, enriquint-nos mútuament guiats pel professor. Iñaki, amb un ampli coneixement
de la dinàmica de grups i de les
estratègies adients per a la comunicació, ha marcat els límits de les nostres
aportacions amb sensibilitat i sempre fins
on permetien els flexibles límits
de la seva programació, la qual cosa era necessari per aconseguir els objectius
de l’assignatura.
Malgrat això, una experiència en la que
estaven involucrats casi tots els alumnes d’aquesta assignatura i que va tenir
un procés paral·lel al seu desenvolupament, va quedar fora del aula d’educació
socioemocional. Es tracta del procés de creació col·lectiva d’un musical per a infants, del qual la
temàtica eren les emocions bàsiques. Es va escapar una bona oportunitat per a
posar en comú un procés en el que havia una implicació emocional del
grup-classe, a la vegada que es treballava el tema de les emocions infantils
tant al musical com a l’assignatura.
He de dir que
la varietat dels continguts i dels recursos que hem treballat a classe ens ha
facilitat un aprenentatge amè que ens duia casi sense adonar-nos cap a la
comprensió profunda i oberta dels temes que estaven tractant.
No obstant això, com li passa a una gran part
de la resta de les assignatures que
estudiem aquí, s’enyora la perspectiva d’un professor amb experiència en l’educació
infantil. Quasi ningú dels professors que hem tingut ha treballat mai amb
aquests nens i menys encara si parlem d’infants del primer cicle. Això provoca moltes vegades la sensació de que ens estem
perdem un punt de vista necessari per a la nostra formació, el punt de vista d’aquell
que coneix els infants petits per què ha passat moltes hores amb ells a l’aula.
Què passa en aquesta Universitat? No ho entenc.
Per
finalitzar m’agradaria donar les gràcies al nostre professor, Iñaki, per què es
nota que estima molt la seva feina.
La caixa de les emocions
és un bon punt de partida per elaborar les nostres pròpies propostes d’activitat
a l’hora de treballar les emocions del grup. Els recursos son variats i
ofereixen cobrir objectius molt diferents, des dels directament relacionats amb
les emocions, com recoinexer-les (“dominó
d’emocions”), fins a altres que poden servir de recolzament al tema com el
aprendre a compartir (“Els meus tresors”)
.
He decidit incloure en
aquest blog la titulada “El zoo de les
nostres mascotes” per què he pogut comprovar com una activitat molt similar
feta al Mandala School va suposar un
aprenentatge molt intens per al meu fill. Durant diversos dies va arribar
entusiasmat, varen mirar en internet coses i va veure amb altres ulls a la
nostra mascota, en Lòpez, un gat mig salvatge mig domèstic.
La activitat consisteix
en, mitjançant l’aportació d’una foto de les mascotes, els nens, que prèviament
han fet una exposició individual als companys sobre la seva, faran un mural en
gran grup i una assemblea opinant sobre el que han sentit i el que han après.
Són molts els objectius
que es poden treballar segon les necessitats del grup que tinguem davant, o
davant les sorpreses que ens presenten les mascotes aportades i les seves
relacions amb els nens. Compartir allò que els importa als nens i valorar allò que els importa als
altres, parlar als companys d’un tema en el qual el infant està implicat
emocionalment, o sigui expressar les pròpies emocions mitjançant paraules ( “jo
estimo al meu canet” o em “fa por que es perdi”).
Incloure la vida del nen
dins l’aula sempre obre les portes a l’educació emocional del grup, a l’aprenentatge
significatiu, a que l’escola respiri vida, a que els nens reforcin el seu
sentiment de pertinença amb el grup-clase. Per això aquesta activitat podria
anar un poc més enllà i deixar que els nens es presentessin amb les seves
mascotes a l’aula per fer la seva presentació al grup, deixant que l’emoció
floti dins la classe. O també, perquè no, proposar una visita a la casa que trien
entre tots per veure com es cuida i a on
viu la mascota d’un company.
Aquest tipus d’activitats
tenen assegurada la implicació emocional del grup i, per tant, amb la guia del
docent els nens podran fer un aprenentatge, un petit viatge, compartint la seva intimitat per arribar a
saber que formen part d’un grup en el
qual són acceptats i escoltats.
Una
mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el
nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que
aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar
aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués
adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període
d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les
coses anessin com estaven programades.
Aquest supòsit ens planteja una situació en
la qual es posa en joc als tres actors del període d’adaptació que es du a
terme als centres escolars al inici de curs: família, docents i nens. Si
intentem analitzar les diferents actituds podrem posar un poquet més de llum
sobre aquest delicat moment del procés d’escolarització dels més petits.
Començarem per intentar trobar sentit a les
paraules que diu la mare a la mestra del seu fill. “El meu fill ja està suficientment adaptat
i considero que ja es pot finalitzar el seu període d’adaptació”. Aquesta dona com
a mare pot tenir uns criteris educatius determinats,pot ser conegui amb profunditat al seu fill i
en les seves paraules no existeix cap tipus de projecció personal, ni de ego, ni de necessitats
personals. Pot ser, compren perfectament els mecanismes del període d’adaptació
a l’escola i la situació delicada per la que passa un nen quan als 3 anys
canvia d’entorn relacional, amb el risc de fractura de vincle que existeix. Pot
ser. La opinió de la mare sempre ha de tenir lloc a l’escola,
s’ha de tenir en consideració, encara més en el període d’adaptació, on tot és
un primer apropament, una presa de contacte, una iniciació de la família en la
nova vida escolar del seu fill. El centre i els docents han de fer sentir a les
famílies que són escoltades, que poden
participar en la vida escolar. S'han de fer entrevistes, formes de participació i col·laboració,
una documentació que ajudi a crear un sentiment de pertinença, d’escola oberta,
en definitiva, una primera presa de contacte que es pugui sentir com una benvinguda
per part dels pares i mares. Una vagada
dit això, hem de matisar algunes coses. Per exemple s’ha de dir que una vegada
escoltada i tenint en compta el criteri d’una mare, la darrera decisió sobre les
activitats, sobre la línia pedagògica o sobre la durada del període d’adaptació
(dins de la flexibilitat pròpia d’aquest procés i del respecte al ritme
individual dels nens) l’ha de prendre la mestra i el centre. Per tant, aquesta
falta de respecte i d’intromissió per part de aquesta mare s’ha de tractar de
comprendre però mai serà un criteri definitiu per marcar una línia d’intervenció
pedagògica amb respecte al seu fill, per això estan els professionals de l’educació.
No obstant això s’ha d’explicar a la mare las raons de les nostres decisions
com a docents, sense cap tipus de paternalisme, sinó des d’una posició d’empatia. Respecte a la reacció de la mestra d’aquest
supòsit veiem quina actitud es por extreure de les seves paraules. “, encara que el
nen ja estigui adaptat, ten por i no em sent còmoda finalitzant el període
d'adaptació abans d’hora, perquè necessito que les coses vagin com estaven
programades”.
Aquesta docent es mostra insegura davant de
la mare i, malgrat que dona lloc a la idea de que pot estar d’acord amb ella,
es mostra inflexible amb uns arguments que l’allunyen d’una bona pràctica
educativa, ja que delega la seva responsabilitat de prendre una decisió en el
compliment rigorós de la programació del període d’adaptació del centre. Diu
que té por a que la programació es pugui
canviar depenent de les necessitats d’un nen, quan aquesta programació ha d’estar
al servei de la eficàcia pedagògica a l’hora de respondre a les necessitats de
cada infant i no al contrari. La seva inseguretat la du cap a la inflexibilitat.
També existeix la possibilitat que la mestra
estigui en desacord amb el criteri de la mare, no obstant això, estaria evitant
la possibilitat de l’enfrontament delegant la responsabilitat de la seva
decisió en el centre i en l’obligació de complir els terminis del període d’adaptació.
Aquesta possibilitat part de la falta de sinceritat de la docent i en pensar
que la seva suposada inseguretat no és sinó una manipulació de la situació.
Deixem que aquest supòsit i la seva
interpretació ens serveixi per recordar que el període d’adaptació en la
educació infantil és un moment delicat en la vida del nen on es mouen moltes
sensibilitats i, per tant, cridem l’atenció
sobre la necessitat de que totes les parts implicades el duguem a terme amb l’atenció
i la responsabilitat amorosa que requereix aquest procés
En aquest mes
de setembre ja es poden veure pels carrers molts pares i mares que duen els seus petits a
l’escola. A les portes dels centres educatius es poden observar escenes de separació
dignes d’un melodrama cinematogràfic. Els bebès queden plorant desconsoladament
intentant arribar amb les seves mans als pares i mares que s’allunyen davant les expressions d’impotència, de
culpa, de tristor o de resignació dels
seus progenitors que pugen al cotxe per
anar a la seva feina. Des de que estic estudiant Educació Infantil em trobo en
un dilema entre el sentit que té per a jo l’escolarització primerenca dels bebès per la
utilitat socialitzadora de les escoletes, contra la convicció íntima que aquesta
escolarització pot ser causa de trastorns relacionals i fractures de vincle (V.
Arnaiz.2006). De fet jo no vaig escolaritzar el meu fill fins als quatre anys. Però, si partim del fet que en aquest país
l’entrada d’una gran part dels bebès a les escoletes s’ha convertit en una
“necessitat” social (no oblidem l’opció dels paises nòrdics d’ajuda a la
conciliació familiar), veurem la responsabilitat i la dimensió que adquireixen
les bones pràctiques a l’hora de fer l’acollida dels petits nouvinguts als seus
centres educatius.
Dit això, podríem plantejar el període d’adaptació com una estratègia del centre que, amb la
participació de la família, pugui transformar el possible sentiment d’abandó dels
infants en la seva conquesta d’un nou territori relacional. Per tant, aquesta adaptació del nen a un nou
context s’ha de fer a dues bandes; per un costat els mestres i el centres han d'establir una entrada paulatina, tant en
el temps com en l'espai, dels nouvinguts amb una planificació d’acolliment de
les famílies, d’entrevistes, d’unes primeres setmanes en la qual les seves
figures de referència puguin estar presents a l’aula o al centre fins que el
nen faci la descoberta d’aquest nou espai de relacions i decideixi iniciar els
vincles amb els companys i, sobretot, amb la mestra. D'una altra banda, la família ha de
planificar el seu temps i fer una previsió per poder estar present en aquest
procés tan important en la vida del seu fill. L'equilibri entre les funcions dels mestres i els pares s’ha
de fer amb cura, respectant el temps de descoberta del nen, en un ambient càlid
i amorós (Gòmez Mayorga) en què els pares no llevin el protagonisme al nou
adult de referència i els mestres no intentin seduir els infants. Gòmez Mayorga
ens parla d'“Objectes transicionals” o de dinàmiques grupals com els “Rituals afectius”, o la manipulació de “Substàncies afectives” que faciliten
aquest període, no obstant això, jo
prefereix l’anomenada “L’adaptació a la ratlla”, que Vicenç Arnaiz ha posat en marxa
a les escoletes de Menorca, en la qual és el nen el que pren la iniciativa de
la descoberta dut per la curiositat i pel seu impuls d’ampliar relacions i
coneixements. Tots els nens sans ho fan tard o d’hora. Em va sorprendre gratament aquesta estratègia
d’acolliment tan respectuosa amb el nen i tan ben planificada.
En definitiva, hem de donar la importància que té a aquest procés d’iniciació social. Si
som amorosos i respectem els ritmes dels infants, parant la nostra atenció a donar resposta a les seves necessites, farem un bon període d’adaptació. Una bona invitació a la participació i la conscienciació de les famílies de forma cuidada i eficient pot ser un bon primer pas per començar amb bon peu el període d'adaptació. Aquí en teniu un bon exemple en aquest vídeo.
Parlar del tema del desenvolupament emocional dels
bebès sempre pot ser un poc delicat, ja que els canals de comunicació que tenen
aquests nous humans a vegades va més enllà dels paràmetres que utilitzen els psicòlegs
i depenen de variables que no es tenen en compte en el món científic. Aquest
documental de la sèrie Human-Baby ens ofereix l’oportunitat d’assistir a
diversos experiments científics fets amb nens en edat infantil dels quals els
resultats són bastants interessants
malgrat que en alguns casos queda en evidència la subjectivitat de l’estudi, i,
fins i tot, la manipulació de l'experiment cap a l’obtenció d’un resultat
determinat. Per exemple, les expressions
d’alegria que s’ofereixin als nens en una pantalla en un moment del vídeo, són més cridaneres que no les de tristor que
són més planes, evidentment, el nen farà més cas a les primeres que no a les
segones independentment de l'emoció que sigui; la manipulació pot ser no "intencionada" però sí és clara.
D'altra banda, quin ha estat el criteri per
triar els subjectes de l’estudi? I, per tant, es poden generalitzar els resultats a la resta de la
població infantil? Si ens fixem en detalls de la primera part del documental,
quan apareixen els bebès, es pot apreciar que els transporten en maxicosi i no
a coll, que els deixen dormir en un bressol tot sols en un dormitori a part
malgrat que plorin i que aquest tipus de
tracte entra dins de la normalitat. Quin
tipus de vincle tenen amb els seus pares els infants subjectes de la
investigació? Cóm ha estat de respectuós
el seu naixement? Cóm és el model emocional que reben? Reben una comunicació de qualitat per part de
les seves figures d’afecció?
Amb aquestes preguntes volia donar lloc a la
sospita sobre la fiabilitat d’aquests
estudis als quals els falta un “rigor amorós” per la pròpia investigació.
Una vegada dit això, he d'afegir que he trobat dades i temes molt
interessants en el documental, per
exemple el tema del caràcter infantil com un definidor de la singularitat de
cada nen i com a condicionador de la seva expressió emocional. Cada nen té el
seu caràcter i, per tant, el docent de 0 a 3 ha de tenir en compte que els bebès, malgrat les seves limitacions expressives, tenen un caràcter propi des de
petits, per tant, hem de posar especial atenció i cura a establir canals de
comunicació i de comprensió de la diversitat dels infants que tenim a l’aula.
Relacionat amb aquest tema, el mateix documental en un altre moment ens parla
de la sutil comunicació que s’estableix amb els bebès, fins i tot amb els canvis
d’expressió facial, això ens dóna la clau de la importància de la nostra atenció
com a educadors, una atenció que ens ajudi a establir una veritable comunicació
amb cada nen del grup des del bebè d'1 mes fins al de 3 anys. El que acabem de
dir es pot comprovar quan un dels pares del documental canta una determinada
cançó i abraça la seva petita perquè sap que així és com es calmarà.
Aquesta escena ens posa en la pista del coneixement que hem
de tenir de l’expressivitat dels infants del grup i dels recursos que podem
establir mitjançant el contacte visual i corporal i a través de la creació de vincles individuals
i col·lectius amb els nens.
També ens pot servir com a eina educativa el tema
tractat al vídeo sobre la necessitat de ser conscients del modelatge emocional
i l'aprenentatge d’estratègies per al control emocional dels infants que els
oferim amb la nostra conducta i la nostra expressivitat. L'observació i l'escolta activa ens poden
ajudar com a docents a respectar les diferents estratègies d’autoconsol que tenen els bebès, segons ens
diuen els investigadors, i a ajudar-los a adquirir noves eines de control
emocional.
Quant al tema de les emocions morals que comencen
a aparèixer a partir que els nens prenen consciència d'ells mateixos i
estableixen una relació diferent amb els altres, com es veu en la investigació
del psicòleg Michael Lewis. En aquest punt del desenvolupament emocional de la
primera infància augmenta la responsabilitat dels mestres en interaccionar amb
els egos en construcció dels infants, amb l’aparició d'emocions que abans dels
dos anys no solen experimentar com lorgull o la vergonya. Aquestes emocions
tenen un component molt fort de resposta a certes regles tàcites que
s’estableixen en el seu entorn pròxim i, per tant, depenen molt de les
expectatives o el judicis que nosaltres posem damunt dels infants. Hem de tenir
molta de cura de no ferir-los o estressar-los ja que són molt sensibles a les
nostres interaccions.
Per finalitzar m’agradaria comentar l’asèpsia hospitalària, de laboratori, que
traspassa el documental i que mostra una falta d'amor que provoca un cert
rebuig a l’hora de veure el vídeo. L'amor és sempre necessari en qualsevol
activitat que tingui a veure amb els bebès. Crec que a aquests investigadors no els vendria gens malament escoltar aquesta xerrada de la seva col·lega Laura Gutman: "El poder del discurso materno" sobre les necesitats de la primera infància i el vincle afectiu.
Des que vaig començar els meus estudis d’educació infantil
una idea ha quedat impresa amb claredat en el meu camí cap a la docència: estem
vivint un moment privilegiat de canvi dels models educatius. L'educació
tradicional ha fracassat i no pot donar resposta a la demanda de la societat
del segle XXI, la societat de la informació, a unes noves generacions amb
consciència de canvi, de crisi, a un alumnat procedent de diverses cultures i llengües al qual s’ha de donar una resposta educativa adient en la
seva diversitat. És clar que els conservadors i la seva por al canvi, ara des
dels governs, estan apostant amb força per la involució, és a dir, apostant per
donar unes receptes per sortir del fracàs de l'actual sistema educatiu que no
són altres que les mateixes que han causat el dit fracàs. La seva solució és
retornar al model dels mestres autoritaris que posin “en el seu lloc” un
alumnat desorientat i quasi delinqüent, al qual sembla que hem d'ensenyar de bell nou tot
un saber enciclopèdic i moral (cristiana???) mitjançant la cultura de l’esforç,
la disciplina i l'excel·lència. La motivació dels conservadors no és una altra
que el negoci educatiu i l'intent
desesperat de donar l’aparença de sà a un model terminal que ideològicament els
convenia, però que fa anys va començar un camí sense retorn cap als nous temps,
per tant, aquesta contrarevolució està tan condemnada al fracàs com les
descafeïnades reformes dels dictadors nord-africans i els seus somnis contrarevolucionaris.
Ja són molts els centres educatius, va creixent el nombre de
docents, que no creuen en un sistema propedèutic, en un aprenentatge acumulatiu,
en un ensenyament uniformador i transmissiu. Aquests professionals sembren les
llavors d’un model educatiu global que abasta totes les capacitats de la
persona, una formació integral i per competències, un aprenentatge al llarg de la
vida que formi persones autònomes, sensibles, reflexives i crítiques. Estem
parlant d’un model per projectes, d’uns currículums en espiral que donen
respostes diverses segons les necessitats i els interesses dels infants. La societat del segle XXI necessita persones conscients, sensibles i
reflexives per afrontar una crisi sistèmica i un canvi global i aquest és l'objectiu
que busquen els citats docents amb la seva forma de fer feina a l’aula, sembrant les seves llavors en un camp adobat per unes lleis educatives que
han estat per davant de la pràctica
docent de les nostres escoles en els darrers anys.
Però no obliden que estem en un bloc d’Educació Socioemocional
d’Educació Infantil i, per tant, reconduïm
el discurs cap a les necessitats emocionals dels infants i la resposta que
poden trobar en el model educatiu de què acabem de parlar. Podem considerar
que l'Educació Infantil ha estat l’avantguarda en una educació globalitzadora i integral que ha tingut en compte no tan sols la seguretat física i el
desenvolupament intel·lectual, sinó també la seguritat afectiva i l’educació emocional
dels infants. És clar que hi ha escoles d’educació infantil, sobretot de 0 a
3, que encara només fan que guardar els nens sense educar-los, però existeixen
un gran nombre de centres on els professionals escolten els nens, s’apropen,
cuiden el vincle afectiu, ajuden a resoldre els conflictes, coneixen els infants,
faciliten l’expressió de les emocions individuals i col·lectives, fan
dinàmiques individuals en petit i gran grup i respecten el ritme dels infants.
Aquests mestres no dubten a agenollar-se per posar-se a la mida del nen, per
mirar-lo als ulls, per obrir la porta a l’expressió del món emocional dels
petits i fer-los sentir escoltats, per acompanyar-los, consolar-los o donar-los
eines per expressar la ràbia, l’alegria o la tristor. Aquest mestres són
conscients que són una figura d’afecció per als nens, són el model emocional,
són professionals amb recursos que necessiten autoavaluar la seva feina perquè la
realitat canviant de la infància és exigent i, per tant, tampoc no poden abaixar la
guàrdia en la seva formació.
M’agradaria veure com aquest tipus de model de sistema, de
centre, de mestre d’educació infantil va pujant cap a primària, que ja ho està
fent, per continuar cap a l'educació secundària on el remolí emocional dels
adolescents pugui trobar docents que escoltin, que comprenguin, que donin
recursos d’expressió als alumnes.
Crec, per tot el que he
dit, que l’escola d’avui que ha de donar resposta a les necessitats emocionals
dels nens ja existeix, las darreres lleis educatives ens en marquen l'orientació. El
futur és el present de moltes d’escoles infantils, de molts de mestres que
obren el camí amb la seva feina diària a l’aula amb els infants. Gràcies.
Per finalitzar, m'agradaria donar veu a aquesta revolució educativa de què hem parlat abans i per això us convid a veure el documental "La educación prohibida" del qual aquí teniu un petit trailer.
NARDONE,G. BOLMIDA, M.
(2008): Retrato de dos modelos de familia. Cuadernos de pedagogia nº378 Abril
Existeixen
un tipus deescriptors, de transmissors
d’idees i, per tant,de productors d’ideologia, que tracten de
presentar-nosel seu discurs com la
realitat existent. Per aconseguir això revesteixen les seves paraules d’un alo
d’objectivitat, oferint les dades que més li convenen a l’hora de confirmar les seves teories, és a
dir, tractant de manipular el lector. De totes maneres es fàcil desemmascararaquest tipus d’intel·lectuals, ja que el seu
propòsit de convèncer queda exposat amb
claredat, malgrat la intenció de l’autor, en els adjectius utilitzats i en
determinades paraules claus que traeixenel seu discurs.
L’exercici que fa Giorjo Nardone en aquest
article sobre la família és un exemple d’aquest tipus de producció ideològica.
L’autor tracta de presentar dos models de família (el hiperprotector i el
democràtic-permissiu) extrems i estereotipats com els més representatius de l’actual
estat de les relacions dels pares i mares amb els seus fills. Evidentment, segons
Nardone, aquest estat de les relacions familiars té uns efectes perversos, ja
que els infants i els adolescents s’han arribat a convertir en els reis de les
conductes desviades fins al punt de ser assetjadors dels seus pares i delinqüents
violents. Abans d’arribar a la part final de l’article un es demana que pretén
l’autor amb aquest dibuix catastrofista de les relacions filioparentals, però
quan se segueix llegint queda en evidència la intenció de l’escrit; era necessari oferir
aquesta imatge de la incapacitat educadora dels pares per donar la condició de
màrtirs del sistema educatiu al pobres ensenyants, que, per a ell, estan en una
situació d’aïllament i tenen les mans lligades a l’hora de ensenyar als
nensque els seus actes no quedaran
impunes, sinó que han de rebre el càstig o el premi que es consideri que es
mereixen. La situació s’havia de presentar amb un deterioro extrem ja que el
que es demana són mesures extremes: El conductisme al poder!!!!!!!!!
Nardone lliga
intel·ligentment el concepte de responsabilitat amb el d'impunitat iel de càstig com si el camí cap a la
responsabilitat dels infants passàs
indefectiblementper les mesures
disciplinàries d’aquest tipus. Finalment, com una supernany conductista, l'autor
s’ofereix a ensenyar als pares, que desesperats demanin ajuda, la fórmula que
els tornarà al seu paper de guies prestigiosos i que no és un altre que la
construcció de normes mitjançant el concepte de premis i càstigs. Em deman
quan de temps tardarà Esperança Aguirre a fitxar Giorjio Nardone coma assessor de la Conselleria d’Educació de la
Comunitat de Madrid. Com a complement perfecte d’aquest article he trobat aquest vídeo que subratlla les tesis del citat text:
