DEFINICIÓ DE FAMILIA: "Grupo social constituido por personas vinculadas por la sangre, el matrimonio o la adopció, caracterizado por tener una residencia común, cooperación económica reproducción y cuidado de la descendencia.” E. Rodríguez Alonso.(2004)
És evident que aquesta
definició feta per un professor dels Salesians de Sevilla ens presenta la visió
catòlica d’aquesta institució, no obstant això, he volgut partir d’aquest punt
de vista perquè és la visió familiar amb la qual he conviscut la major part de
la meva vida. Des de petit he viscut
aquest sentiment de pertinença a una xarxa on les figures d’afecció més
properes amb les que convivia eren el nucli,
però que estenia els seus fils fins al infinit. Quan anava al poble de Granada i em relacionava amb la colla de
nens amb què jugava al carrer, sempre s’apropava algun adult i em deia:
“aquest nen és de la teva família, sou cosins”. De cop alguna cosa canviava
entre nosaltres perquè sabíem que algun lligam invisible ens unia, malgrat que
no necessàriament ens havíem de fer més amics. També tenia aquesta mateixa
sensació quan sentia les converses dels adults i m’adonava que el meu pare
havia anat a França perquè allà hi havia
algun familiar, i això volia dir que tindria aixopluc. D’aquesta manera
m’adonava que la xarxa no tenia limits: germans dels besavis, cosins-germans,
cosins segons o tercers, semblava que no importava la distància, perquè si jo
els coneixia i els deia que eren de la meva família passaria el mateix que amb els nous cosins de la colla, de cop
estaríem compromesos per un lligam invisible.
He volgut transmetre
aquestes sensacions infantils, perquè encara ara, després de tot l'aprenentatge i
els canvis vitals, queda en el fons aquesta sensació de pertinença. No obstant,
ara, quan arribo a la maduresa i vaig arribant a una comprensió més ampla de la
relació amb la meva família directa, és a dir, pare, mare i germana, veig la importància que aquesta relació ha
tingut en la formació de la meva personalitat, de la meva identitat social i
personal.
La
institució familiar està feta per a la supervivència de l'espècie ja que la
comunitat s’ha de fer càrrec d’alguna manera de la cura dels bebès depenents, responent a les seves
necessitats físiques i d’amor i seguritat.
Però, de la mateixa manera que es cuida els infants, aquesta institució
fa possible la transmissió i pervivència dels models culturals de una societat
mitjançant la imitació i la
identificació. Aquesta funció de la família és la que ha permès la consolidació
al llarg del temps del domini dels homes sobre les dones en la societat
patriarcal, que domina en gran part del planeta. La família ha reproduït un
sistema de poder on la relació entre els seus membres són relacions asimètriques
entre homes i dones així com entre pares i fills. Actualment amb el procés de
recuperació del paper actiu en la societat per part de la dona, la família ha
sofert un canvi dràstic en pocs anys.
Però, a part de tot això i
tenint en compte que la família es pot definir depenent del punt de vista amb
que s’abordi (psicològic, sociològic, jurídic, antropològic...) m’agradaria
deixar de banda altres aspectes de la realitat familiar que podrem trobar en pàgines com aquesta.
En
realitat, em limitaré a enllaçar el que acabem de dir amb allò que relatava de
la meva pròpia experiència, ja que crec que en aquest espai relacional d’amor i
de poder és on podem trobar les claus per aconseguir un veritable coneixement
de la pròpia identitat. Fa poc em van dir una frase que em va fer pensar:
“Tothom es víctima dels seus pares i reu dels seus fills”. Si això es mira pel
costat positiu podem veure el gran aprenentatge que suposa la relació familiar.
Fa poc, una dona va compartir amb mi la seva ruptura d’un patró transgeneracional
que arrossegava des de petita i que ara
sentia com una victòria personal, que l’havia ajudat a recuperar els lligams
amb la seva família d’una forma diferent.
En aquest moment, quan ja
som pare, veig la importància de
completar els aprenentatges personals que vaig començar amb la meva família i
dels quals ara tinc la oportunitat de completar des d’altre perspectiva més
madura.
I aquesta és la meva
aportació a aquesta proposta de definició de la família.
Finalment, m’agradaria
recomanar una película que es titula “Un Lugar donde quedarse" del director Sam Mendes, i que ofereix una perspectiva un poc irònica i divertida d'aquesta institució sense deixar de costat la sensiblitat i la bellesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario