ACTIVITAT 3 (EMOCIONS)

EMOCIÓ

Per apropar-nos al concepte d’emoció és interessant partir d'una definició  que va sorgir  al meu grup a l’aula d’aquesta assignatura, després de un petit debat i d'una pluja d’idees sobre el tema  buscant  ser  el més objectius i concrets possibles. La definició parlava d’uns “estats universals provocats com a reaccions puntuals i intenses a estímuls exteriors o  interiors que provoquen canvis físics i anímics en les persones. Aquests estats necessiten ser expressats i regulats per a una integració que dugui a L'equilibri personal”. Amb aquesta definició queden coberts els aspectes generals del que entenem per emoció. No obstant això, si ens feim algunes preguntes veurem que poden quedar amagats aspectes molts importants del món emocional. Per exemple, ens podem demanar si les emocions són una forma de reaccionar davant la realitat o poden ser una forma en que nosaltres creem aquesta mateixa realitat. També ens podem demanar fins a quin nivell les emocions son físiques i fins a quin nivell son mentals; Quines relacions tenen els nostres pensaments, els nostres judicis de  valor amb les emocions ? Per buscar resposta a questes preguntes ens podem ajudar del documental “What the bleep do We Know!? (¿Y tú qué sabes?”.

 On es diu que el cervell no fa diferències entre allò que viu i allò que recorda i que, per tant, fem models de com veiem el món fora de nosaltres mateixos.  Els citats models deixen una empenta a les nostres cèl·lules, és a dir, que poden arribar a crear una relació adictiva amb les emocions químicament parlant, una adició a viure determinades experiències, o millor dit, a crear la realitat a través de la nostra identificació amb determinades emocions.

A partir d’aquestes idees arribem a dues conceptes que jo consider essencials: per una banda la identificació, és a dir, creure que un mateix és aquest personatge que sent una emoció, fer que un tipus de resposta a determinades experiències formen una personalitat, una identitat emocional amb la qual ens identifiquem, dins la qual ens tanquem.

Per un altra banda estaria l'observador, que seria el lloc personal que queda fora de la identificació, fora de la relació adictiva amb la realitat, i que, per tant, ens dona la oportunitat d’integrar, regular i expressar l’emoció d’una forma lliure i sincera.

 Em sembla que l’observació de les emocions es un procés necessari per arribar a comprendre’ns i estar lliures de carregues emocionals  que duen cap a la malaltia.

 L’alternativa és  abraçar les nostres emocions des del lloc privilegiat de l’observador, fer-les amigues nostres, aprendre a experimentar-les de forma sincera  i expressar-les tant si són de signe positiu (amor, alegria) com si són de sign negatiu (por, ràbia, tristor). Totes són necessàries i si no passem per les segones tan sols tindrem una imitació de les primeres, és a dir, divertiment, falsa autoritat i sentimentalisme.

Una vegada vaig escriure un poema que parlava de la emoció de l’amor des d’aquesta perspectiva de la identificació i de l’observador:

Yo te lo pido, amor, déjame a solas

Con la desnudez, sin tu piel, de mi cuerpo,

Sin ese traje a medida  que eres tú

Ciñéndote como la noche a la sombra.

Quiero ser naufrago en ese azul del deseo

Y volver la espalda a la espalda perdida,

Envolverme en la espuma dulce de las olas,

Sentir que mis labios besan otro sueño.

Pero tú, amor, te acercas encendida

Con tus piernas de autopista y oleaje

Y te abotonas de uniforme a mi cuerpo

Hasta extinguir mi ùltimo temblor de vida.

Amor, nunca me tomas en serio.