ACTIVITAT 4 (EMOCIONS)

L'ALQUIMIA DE LES EMOCIONS


Fins ara no hem fet cap reflexió sobre les estratègies educatives respecte al tema de les emocions. El text de Silvia Palou (2004) “Emociones primarias y su alquimia”  ens deixa una sèrie de frases  al final del apartat de l'article dedicat a cada emoció, que provoquen la reflexió sobre l'aspecte pedagògic del tractament de les emocions a l’aula. Veiem quines d’aquestes frases  de cada emoció poden ser més significatives:

AMOR: -“Amar y por tanto establecer vínculos afectivos es un elemento bàsico para un crecimiento emocional armònico”.

En aquest moment estic fent feina a una escola d’estiu com a monitor de teatre fent classes a nens de primària. Cada dia he de tractar amb 50 o 60 nens  a més del grup  del qual sóc tutor i cada dia em moc en aquesta marea emocional que s’enreda en la convivència entre els infants. Tocant-los besant-los, parlant-los, escoltant-los, intentant ajudar a resoldre conflictes, en definitiva estimant-los. Malgrat això cada dia també em deman si ho estic fent bé, ja que veig que els meus companys no s’apropen tant als nens i molts d’ells fan una bona feina. Però a mi em surt de dins fer-ho així, sobretot perquè sent que ho necessiten i, com ja hem  comentat abans parlant de l'emoció de l’amor,  estimar els infants requereix d’una incondicionalitat, i requereix donar més que rebre però donar des de la necessitat del nen no des de la pròpia. Per tant, fent cas del que ens diu Silvia Palou, veig que aquests nens tenen necessitat d’establir vincles afectius que els permetin sentir-se segurs i estimats per poder desenvolupar-se. Cada dia s’apropen més els nens a mi quan necessiten que algú els ajudi o els escolti i això m’indica que estic en el bon camí.

POR: “Poner nombres a las situaciones de miedo permite acercarnos al mundo de las cosas desconocidas y crear vínculos de unión con experièncias desconocidas. Esta conexión puede hacer disminuir la ansiedad y la tensión ante las situaciones temidas”.

M’agrada aquesta frase perquè parla del poder de les paraules, de la força de reconèixer la pròpia experiència mitjançant les paraules. Si feim cas a Eckhart Tolle (2001) en “El poder del Ahora ”  veurem la intima relació que té el pensament, la paraula, amb l’emoció. La por pot agafar formes obscures que s’amaguen en els laberints de la imaginació del nen. Malgrat això, l'infant, recolzant-se en la seguretat que li proporcionen les seves figures d’afecció, pot arribar a enfrontar amb calma les seves pors anomenant allò que abans era “allò obscur” i indefinit. Les paraules poden aportar la llum que el nen necessita per veure les coses més properes.

RÀBIA: “Dar tiempo para que el niño pida perdón, porque aprender a pedir perdón es dificil después de sentir mucha rabia, sobre todo sentirlo. Dar tiempo es fomentar la sinceridad de aquello que decimos y aquello que sentimos.”

“Acogerle corporalmente si no se le pasa solo, aunque de entrada no lo quiera.”

L'agressivitat, les situacions límits, la violència verbal i física, la incomunicació voluntària, són situacions que he pogut observar en els infants en moments de conflicte. La ràbia arriba amb tota la seva força i transforma el nen, donant-li força, tapant-li les oïdes, carregant els seus moviments de violència i a vegades donant-li un objectiu clar: fer mal a l'altre.   Aquesta revolució, que a vegades requereix una contenció físicoafectiva, no es canvia amb la nostra necessitat com a educadors de resoldre el conflicte, es canvia amb la necessitat de l'infant de trobar una solució a l'estat alterat en què es troba. El nen té clar que no pot romandre molt de temps en aquest estat límit i quan arribi el seu temps voldrà solucionar la situació. Ens pot sorprendre la intel·ligència emocional que demostren la major part dels nens. Per tot això hem de comprendre que hem de donar temps al perdó, el temps de la sinceritat que necessita l'infant i deixar d’imposar aquest perdons falsos  que fem demanar als nens per sentir, com a educadors, que hem complert amb el nostre deure.

M’agradaria que aquest difícil tema de la contenció físicoafectiva de què parla aquesta frase de na Silvia Palou, es pugui veure en el seu costat més amable, amorós i, per tant, poderós de la acollida física. Per això us propòs que mireu aquest videoclip que ens demostra un altra vegada el poder de l’amor.

TRISTOR: “Aprender a vivir el dolor en pequeñas pérdidas ayuda a afrontar los momentos más difíciles. Afrontarla quiere decir dedicar un tiempo a llorar, a estar a solas con nuestro dolor”.

La dosificació de l'experiència és una de les formes naturals d'autorregulació del aprenentatge dels infants. Nosaltres com a educadors, tenim la responsabilitat que els petits drames diaris dels nens siguin profitosos per al seu desenvolupament emocional. Hem saber respectar el plor del nen, i quan veiem que el nen ho necessiti abraçar-lo, consolar-lo, escoltar-lo, respectar la seva necessitat d'intimitat o el seu ritme d’integració de l’emoció. Diguem que aquestes experiències són assequibles i el nen es va entrenant a enfrontar el seu mal, la seva tristor i poc a poc, amb la nostra ajuda, pot arribar a establir una relació sincera i fluïda amb aquestes emocions. He vist moltes vegades un nen que plorava per una petita pèrdua que per a ell era important mentre al seu costat un adult li deia que allò és un no res, que no tenia importància; per favor escoltem de veritat als infants, s’ho mereixen i ho necessiten.

ALEGRIA: “Es una buena experiencia de juego excitarse, alterarse, probar el propio límite de la locura y volver de nuevo a la serenidad, a encontrar el equilibrio. Si hemos jugado a ello antes, tendremos más herramientas para la vida real.”

Ahir un dels nens més moguts de l’escola em va dir : “Jose, ara que s’acaba l’escola estaràs content de perdre’ns de vista”. Jo li vaig demanar per què deia això ja que dos dies abans m’havia dit que volia que a l’any següent jo fos el seu mestre de teatre. La seva resposta va ser: “perquè fem massa el boig i així podràs descansar”.  És evident que en un taller de joc teatral els nens moltes vegades estan al límit de l’excitació. És una classe on es crida, se salta, es riu, es fa de monstre o es camina amb els ulls tapats. Jo, des del meu lloc d’observador, veig com la goma emocional s’estira per tornar a la seva forma original. D’això parla na Silvia Palou en aquesta frase i de la rigidesa adulta de la societat que ofereix a un nen un model que li fa pensar que fa massa el boix quan juga, aprèn i riu.