ACTIVITAT 10 (ADAPTACIÓ)

L’ADAPTACIÓ:
ACOLLIDA I CONQUESTA

En aquest mes de setembre ja es poden veure pels carrers  molts pares i mares que duen els seus petits a l’escola. A les portes dels centres educatius es poden observar escenes de separació dignes d’un melodrama cinematogràfic. Els bebès queden plorant desconsoladament intentant arribar amb les seves mans als pares i mares que s’allunyen  davant les expressions d’impotència, de culpa, de tristor o de resignació dels seus progenitors que pugen  al cotxe per anar a la seva feina. Des de que estic estudiant Educació Infantil em trobo en un 
dilema  entre el sentit que té per a jo l’escolarització primerenca dels bebès per la  utilitat socialitzadora de les escoletes,  contra la convicció íntima que aquesta escolarització pot ser causa de trastorns relacionals i fractures de vincle (V. Arnaiz.2006).  De fet jo no vaig escolaritzar el meu fill fins als quatre anys. Però, si partim del fet que en aquest país l’entrada d’una gran part dels bebès a les escoletes s’ha convertit en una “necessitat” social (no oblidem l’opció dels paises nòrdics d’ajuda a la conciliació familiar), veurem la responsabilitat i la dimensió que adquireixen les bones pràctiques a l’hora de fer l’acollida dels petits nouvinguts als seus centres educatius.

 Dit això, podríem plantejar el període d’adaptació  com una estratègia del centre que, amb la participació de la família, pugui transformar el possible sentiment d’abandó dels infants en la seva conquesta d’un nou territori relacional. Per  tant, aquesta adaptació del nen a un nou context s’ha de fer a dues bandes; per un costat els mestres i el centres  han d'establir una entrada paulatina, tant en el temps com en l'espai, dels nouvinguts amb una planificació d’acolliment de les famílies, d’entrevistes, d’unes primeres setmanes en la qual les seves figures de referència puguin estar presents a l’aula o al centre fins que el nen faci la descoberta d’aquest nou espai de relacions i decideixi iniciar els vincles amb els companys i, sobretot, amb la mestra.  D'una altra banda, la família ha de planificar el seu temps i fer una previsió per poder estar present en aquest procés tan important en la vida del seu fill. L'equilibri entre les funcions dels mestres i els pares s’ha de fer amb cura, respectant el temps de descoberta del nen, en un ambient càlid i amorós (Gòmez Mayorga) en què els pares no llevin el protagonisme al nou adult de referència i els mestres no intentin seduir els infants. Gòmez Mayorga ens parla          d'“Objectes transicionals” o de dinàmiques grupals com els “Rituals afectius”, o la manipulació de “Substàncies afectives” que faciliten aquest període, no obstant això, jo prefereix l’anomenada “L’adaptació a la ratlla”, que Vicenç Arnaiz ha posat en marxa a les escoletes de Menorca, en la qual és el nen el que pren la iniciativa de la descoberta dut per la curiositat i pel seu impuls d’ampliar relacions i coneixements. Tots els nens sans ho fan tard o d’hora.  Em va sorprendre gratament aquesta estratègia d’acolliment tan respectuosa amb el nen i tan ben planificada.

En definitiva, hem de donar la importància que té a aquest procés d’iniciació social. Si som amorosos i respectem els ritmes dels infants, parant la nostra atenció a donar resposta a les seves necessites, farem un bon període d’adaptació.  Una bona invitació  a la participació  i la conscienciació de  les famílies de forma cuidada i eficient pot ser un bon primer pas per començar amb bon peu el període d'adaptació. Aquí en teniu un bon exemple en aquest vídeo.