COMENTARIO FINAL

GRÀCIES, IÑAKI.

Un petit comentari sobre l’assignatura d’educació socioemocional per finalitzar aquest blog.

Crec que fins ara no havien tingut l’oportunitat  durant aquest dues anys d’estudis  de gaudir del debat obert diari entre el grup. En aquesta assignatura hem pogut gaudir d’aquest tipus d’interacció entre els companys  facilitat per una “inèdita” proposta de distribució de l’aula amb les cadires en cercle, que la rigidesa del edifici i d’algun professor no permetia .  Hem tingut l’ocasió d’aprendre sempre partint del que ja sabíem, aportant dins del grup el nostres punts de vista, les nostres propostes d’activitats, enriquint-nos mútuament guiats pel professor. Iñaki, amb un ampli coneixement de la dinàmica de grups i  de les estratègies adients per a la comunicació, ha marcat els límits de les nostres aportacions amb sensibilitat i sempre fins  on permetien  els flexibles límits de la seva programació, la qual cosa era necessari per aconseguir els objectius de l’assignatura.

 Malgrat això, una experiència en la que estaven involucrats casi tots els alumnes d’aquesta assignatura i que va tenir un procés paral·lel al  seu desenvolupament,  va quedar fora del aula d’educació socioemocional. Es tracta del procés de creació col·lectiva  d’un musical per a infants, del qual la temàtica eren les emocions bàsiques. Es va escapar una bona oportunitat per a posar en comú un procés en el que havia una implicació emocional del grup-classe, a la vegada que es treballava el tema de les emocions infantils tant al musical com a l’assignatura.

He de dir que la varietat dels continguts i dels recursos que hem treballat a classe ens ha facilitat un aprenentatge amè que ens duia casi sense adonar-nos cap a la comprensió profunda i oberta dels temes que estaven tractant.

 No obstant això, com li passa a una gran part de la  resta de les assignatures que estudiem aquí, s’enyora la perspectiva d’un professor amb experiència en l’educació infantil. Quasi ningú dels professors que hem tingut ha treballat mai amb aquests nens i menys encara si parlem d’infants del primer cicle. Això provoca  moltes vegades la sensació de que ens estem perdem un punt de vista necessari per a la nostra formació, el punt de vista d’aquell que coneix els infants petits per què ha passat moltes hores amb ells a l’aula. Què passa en aquesta Universitat?  No ho entenc.

Per finalitzar m’agradaria donar les gràcies al nostre professor, Iñaki, per què es nota que estima molt la seva feina.

GRÀCIES PER TOT